Clipassos i temassos

A Granissat per sort som un estudi xicotet i familiar on tractem de crear un ambient de confiança, posant cadascú la música que vol, no ens agrada que cadascú vaja en els seus cascos i que estem sense parlar com si fora una secta satànica sosa. Com a més a més, hem d’estar permanentment al tanto de tot lo bo (i dolent, quin remei) que es fa en el món audiovisual, tractem de vore tot vidiet, clip, curt, sèrie o pel·li que arribe a les nostres mans.

Aixina que en esta sèrie de posts anem a tractar de posar cadascú els nostres gustos musicals i una mostra del que sona a l’estudi, però també els videoclips que s’han fet exclusivament per a la cançó explicant perquè ens agraden tant. Espere que ho gaudiu.

 

Onades de nit – Inspira

Comencem amb este grup català a reivindicar, Inspira. A la deliciosa veu de Jordi Lanuza, se suma un conjunt instrumental molt agradable i lletres dolces que pugen l’ànim en tot moment. A més, és una banda que ha tractat de fer les coses en cura, tant en l’estètica i el disseny, com, en el cas que ens ocupa, els videoclips. Tenen alguns fets per realitzadores de renom com Lyona (el de Foc i brases) i altres també potents com Passatger. Però a mi m’agrada molt este en concret. Onades de nit és un dia en parella d’eixos que comença pel matí i mai no acaba. Una escapada per la natura, sentir-se sols al món i que no et calga res més. La posada en escena, la direcció i el muntatge són de 10. El recomane sempre que puc i no hi ha ningú a qui no li agrade. Els paisatges són tant bonics que semblen llunyans (perquè mai valorem el que tenim prop) i el vídeo té una atmosfera quasi-màgica que et fa sentir en pau. Un treball ben rodó i una cançó molt bonica.

 

 

The greeks – Is Tropical

Esta banda d’electrònica londinenca té el que per a mi és un dels millors videoclips del segle XXI, i, per tant, de la història, (tal qual) que no és este, és Dancing anymore però pense que es mereix un post per a ell sol. La cosa és que Is Tropical tenen altre videoclipasso previ, que guanyà inclús un premi a millor videoclip britànic l’any 2011. És The greeks. Per què m’agrada? Perquè em retrotrau a la infància. Capta molt bé la imaginació d’un xiquet, sense cap filtre. Armats en pistoles d’aigua i la seua poderosa ment i tot el que han vist a les pel·lis, els xavals del clip aconseguiran acabar amb els malos i caminar cap a càmera en una explosió de fons… com tots hem somniat fer alguna vegada, no? NO?!

 

 

Kids – MGMT

Altre videoclip amb l’infància com a tema principal és esta meravella de MGMT, banda nord-americana a la que des de Granissat li agraïm varios videoclips que solem vore i re-vore tots els mesos. Però el de Kids té alguna cosa que ens encanta i és la mirada del xiquet, una mescla entre malsons terrorífics i inconsolables i l’amor incondicional per una mare, idiota, per cert, que és l’única a la qual pot vore com una persona normal i no com un monstre horrible i deforme. Hi ha un sadisme implícit al videoclip que em fascina i és eixe tractament tant poc empàtic i carinyós cap a la figura del xiquet, a sovint sacralitzada a l’audiovisual i excessivament venerada. Ací no. Ací el tractament és despietat i el final és trist i descoratjador. Mola.

 

No church in the wild – Kanye West

Romain Gavras és fill del mític director grec Constantinos Costa-Gavras, director centrat en temàtiques socials i polítiques afincat a França. Romain ha mantingut esta essència reivindicativa i lluitadora de son pare als seus treballs però aportant una potència visual i una estètica més cuidada que a la que ens acostumava Costa-Gavras. Té diversos treballs per a M.I.A que ens flipen però el rotllo lluita de barri i de classes i la posada en escena d’este ens deixen sempre amb la boca oberta. I quan apareix un elefant doncs ja mira, shut up and take my money, Romain.

 

This is america – Childish Gambino

Tot i que segurament mai sabrem fins a quin punt este temasso beu de American pharaoh de Jase Harley, perquè se pareixen molt, massa. Ha sigut un dels esdeveniments de l’any 2018 i la consagració de Donald Glover com el xicon que tot ho fa bé, fa de Lando Calrisian a Solo, crea la sèrie Atlanta i canta i balla tant bé com ací. Afirmà que volia que este tema fora l’himne del passat 4 de juliol, dia de l’independència americana. No només és un deliri visual, amb moviments de càmera molt currats i amb una escenografia i extres espectacular sinó que, a més, molts dels moviments i gestos que realitza són referències a l’iconografia racista dels Estats Units. O siga que és un videoclip per a vore moltes vegades i llegir i aprofundir sobre ell. Dirigit per un dels directors de la sèrie Atlanta, o siga que es nota que saben currar junts. Els canvis de ritme de la cançó i del vídeo, màgia.